IV Cursa de muntanya de Castellbisbal

Una setmana després de realitzar la Duatló de Viladecans, i sense massa temps per descansar, m'inscric a la IV Cursa de muntanya de Castellbisbal.

Una cursa que em fa molta il·lusió, donat que es tracta de la meva primera cursa a "casa" des de que m'he aficionat al trail. És cert que a Castellbisbal n'he corregut d'altres com la Eternal Running, però més des d'un punt de vista de diversió.

Així doncs, amb ganes i il·lusió arribo només mitja hora abans de l'inici, donat que la sortida està pràcticament al costat de casa. Com sempre, torno a estar molt ben acompanyat per la meva dona, la Myriam i els meus fills Joel i Júlia, també la meva mare, la Mercè, la meva sogra, la Dolors i l'Àngels.

A 10 minuts de l´inici de la cursa començo a escalfar, em preparo la meva música i com sempre, em col·loco últim de la graella de sortida.


Es dóna el tret de sortida i amb una barreja de nervis i motivació passo per davant de tota la família que m´anima efusivament.

Comencem per uns 200 metres per asfalt on intento trobar el meu ritme i avançar un quants corredors, donat que una vegada comencin els camins de muntanya és més difícil fer avançaments. Comencem els camins de terra passant per la gossera de Castellbisbal on molts gossos ens "animen", i enfilem la primera pujadeta senzilla per entrar en calor. Una vegada a dalt, quan pensava que baixaríem pel camí habitual, ens desvien literalment "barranc abaix". Camí molt estret on estic més pendent de no caure què de mantenir el meu ritme, amb corredors davant i darrera que dificulten la baixada.

Una vegada arribats abaix amb les cames molt carregades, sense temps per queixar-me, seguim un camí on hi passo sovint quan faig els entrenaments, és punyetero perquè hi ha sorra i pedres i fa que les petjades siguin molt inestables, és per això que busco la millor posició ben enganxat al lateral per evitar la sorra i trepitjar terra. Davant meu un corredor manté molt be el seu ritme.

Passat aproximadament un parell de kilòmetres, ens endinsem al primer desnivell. Dels 4 forts desnivells aquest seria el mes "fàcil". No és una pujada que faci parar de córrer i posar-se a caminar però fa baixar el ritme. Aquí una noia em deixa passar, un altre corredor s'atura al costat per deixar-me passar...això m'anima perquè em sento bé. Una vegada a dalt, ens trobem el primer avituallament, agafo un got amb Aquarius i faig el primer glop sense poder acabar-me'l pel cansament.

Passat el primer punt, comença una baixada bastant tècnica però molt divertida, d'aquelles baixades que fan afició al trail running. Tornem al camí de sorra i pedres fins arribar a un punt on un dels voluntaris comença a cridar "vamos vamos, dosificar que viene una subida fuerte". "subida fuerte?" Els primers 100 metres els faig corrent fins que el esgotament de la pujada fa que em posi a caminar a bon ritme i a passes de gegant. Arribats a dalt, tornem a córrer fins un descens molt pronunciat, tant, que només et permet baixar-la caminant per al perill de relliscar.

Arribats abaix, de nou cap amunt, això és el Dragon Khan del running, ara entenc el logotip de la cursa. Recupero mica en mica les pulsacions, les tinc al voltant de 175-180 P/min. Un cop a dalt, per fi ve uns kilòmetres bastant planers. És moment d'apretar i posar-me a un ritme de 11-12 km/h.

A mig camí arriba el segon avituallament. Aquest cop si em prenc un got d'Aquarius sencer. Al arrencar em poso al costat d'un corredor una bona estona però acabo més cansat, inconscientment el vols avançar i em fa anar a un ritme més alt. Segueixo tenint bones sensacions i passats uns 3 km ens trobem l'últim punt de control.

Comença un tram de baixada preciós, un camí amb moltes "S", branques que t'obliguen a ajupir-te, saltar forats...amunt, avall, dreta esquerra, salta, abaixa el cap, i no perdre les senyals que indiquen el camí. Un tram que em fa oblidar que estic en una cursa.

Finalment, em trobo amb un últim "rapachon" dels que fan història, combinant entre córrer i caminar, la vaig fent mica en mica, sense perdre de vista el pulsòmetre, i els kilòmetres que em manquen per arribar a dalt. Tan bon punt assolida la "pared", veig al Poliesportiu..."ja queda poquet". Ja puc veure al fons a la meva dona, la Myriam amb els meus fills que m'esperen per creuar la meta.

Em vaig acostant i abans que arribi fins on esta tota la família, el Joel i la Júlia venen corrent a agafar-me de les mans per acabar la cursa amb mi. El Joel amb més ganes que ningú m'estira de la mà dient-me "He guanyat jo".

No hi ha res mes satisfactori que veure la cara dels bitxos arribant a la meta.

Ja passats uns minuts, desprès de menjar un entrepà i una coca-cola, i recuperat de la cursa, veig la classificació amb l'alegria de veure que he acabat 50 de 153 amb un temps de 1:13:20, que no està gents malament per una distància de 12 km i un desnivell de 452 m acumulats. Al dia següent per això la classificació final em deixava en la posició 51.

Conclusió: Una cursa trail running més dura del que em pensava i molt tècnica. Si la tornaria a repetir l´any vinent? I tant que si. Però el meu objectiu no serà la de 12 km sinó la de 24 km