Passades unes setmanes de la meva primera Duatló i força animat pel resultat, decideixo inscriurem a la 6ª Duatló de Viladecans, prova puntuable pels campionats d'Espanya de Bombers i Cossos de Policia.
Certamen s'observa un nivell de participants força més alt, a més el desnivell d'aquesta Duatló és molt més elevat que la Duatló dels Pèlags però res em treu ni les ganes ni la il·lusió d'iniciar a cursa..
En un horari de cursa força estrany, les 15.00h de la tarda, a les 12:30h ens decidim anar cap a Viladecans amb un acompanyament de luxe, ja que de ben segur que ningú té tants fans com jo, amb la Myriam, els meus fills, el meu "mànager" Sergi, el Pere i la Dolors, posem rumb a la cursa i en només 25' ja som al stand de la organització.
Una vegada he anat a buscar el dorsal i revisat el estat de la bicicleta, per fer temps abans no obrin els boxes, xafardegem els equips dels altres corredors amb el Pere i el Sergi.
En pocs minuts obren els boxes, col·loquem la bici juntament amb el casc, les botes i comencem a escalfar donat que ja només queden 20 minuts. Nerviós per l´inici, la meva sogra, la Dolors "m'anima" dient : "Tito tu has vist les cames dels altres corredors? Estan molt fortes i a tu se't veuen unes cametes" jeje
Falten 5 minuts i em dirigeixo cap a la sortida amb la resta de corredors, em poso la meva música i des de la darrera posició on estic es dóna el toc de sortida.
Passo per davant de la família molt motivat i decideixo córrer al meu ritme.
El primers 2 kilòmetres són per al poble de Viladecans, però al ser planers porto un bon ritme i avanço uns quants corredors. Passat aquest parell de kilòmetres, ens endinsem cap a la muntanya i comença la primera pujada suau. Ningú baixa el ritme i jo em sento fort, i mica en mica el desnivell es comença a notar, llavors ve la primera pujada forta. Veig que alguns corredors van caminant però decideixo abaixar la vista, ritme suau amb passes més petites i enlloc de caminar segueixo corrent. La pujada es fa eterna i el cansament comença a fer-se present.
Per sort, una vegada arribats al punt més alt comença la baixada, una baixada bastant pronunciada, això em dificulta recuperar forces perquè baixo amb un ritme alt. A 100 metres d'arribar als boxes i animat de saber que estarà la família esperant abaix i poder fer la transició a la bici, de cop i volta ensopego amb una pedra i pateixo una caiguda que em deixa el genoll, mans i colzes amb unes bones rascades. Però en calent no em ressento gaire de la caiguda.
Entro a boxes i començo a col·locar-me les botes, casc, ulleres i guants. Agafo la nova Orbea, i quan surto de boxes em poso a pedalejar amb moltes ganes.
Al primer kilòmetre és per carretera, fet que em dóna un petit descans per recuperar-me. Personal de la organització ens indica el camí que s'endinsa cap a la muntanya, de sobte pujades i més pujades sense cap tipus de descans, però mantenint un bon ritme pel que puc avançar dos corredors. Arribem al primer pla, on puc beure una mica d'aigua i recuperar l'aire donat que les meves pulsacions estaven massa altes, entrem en una trialera molt tècnica que permet agrupar-nos uns quants corredors. Un d'ells cau, li pregunto si està bé i al dir-me que si em deixa passar i segueixo per la trialera fins un punt on baixar-se de la bicicleta és la única opció, ja que el fort pendent, les arrels i les pedres no deixaven espai quasi bé ni pels neumàtics.
Una vegada fora la trialera i de nou en camins de muntanya, comença un pendent d'uns 3 kilòmetres, me l'agafo amb força donat que em trobo molt bé, fins i tot puc avançar un corredor. Posteriorment comença una lleugera baixada, però com no és el meu punt fort, el corredor que havia avançat feia poc, em torna a avançar.
 |
| Fotografia de l'edició anterior |
De cop i volta, un dels agents de seguretat ens indica que anem amb compte donat el fort desnivell que ens espera. Sense fer-li massa cas, ruc de mi, començo a pedalejar a un bon ritme i passat uns 500 metres després d'una corba a la dreta apareix una pujada que et talla la respiració. Miro amunt i veig a 4 corredors fora de la BTT pujant a peu, això provoca que psicològicament els teus ànims i forces decaiguin i acabi també pujant a peu. Mentre vaig pujant mirant el terra i evitant veure el final de la pujada, em pregunto si és més cansat pujar a peu o en bici :)
Una vegada a dalt, físicament esgotat i amb les pulsacions pels núvols, encara queda la meitat del recorregut, però com estàvem al punt més alt, ara ja tot és baixada!. Quin error pensar aixó, és cert que hi havien baixades però just després fortes pujades. Uns quants kilòmetres després de trenca-cames, gaudeixo d'una llarga baixada on poso el amortidor en "mode descens", aquí és quan penso en el meu cunyat dient, "agafa't el FOX no te n'arrepentiràs" jeje
Posteriorment, un altre guàrdia ens indica el "camí" a seguir, baixo de la bici, la carrego a sobre meu, una rampa d'uns 3 metres mig corren, mig patinant i agraïm de no haver-me matat. Pugem de nou a la bici, i comença l'odissea d'un camí amb grans pedres que dificulta molt la estabilitat que requereix molt esforç físic. Impossible mantenir el ritme i agafar velocitat. Al ser el tram final, va ser duríssim!, esgotador, la gent que hi havia cridava "ja queda menys" Des de el principi que sento axó!!. Miro el rellotge i efectivament veig només queden uns 3 kilòmetres aproximadament, per fi!!!
Per fi................aquí venia el punt mes "cabró" de la cursa! Comença una pujada que treien forces d'on no hi són faig amb molta paciència. Just al moment d'avançar un corredor, sense voler se'm posa davant i em fa posar un peu a terra, impossible arrencar de nou, baixo de la bici i pujo a peu uns 100 metres fins trobar un punt pla. Torno a pujar i després d'una corba a la dreta, davant meu una rampa que em fa arrencar un somriure i recordar-me'n de la mare del organitzador. Tots els corredors pujant a peu de nou.Un cop a dalt, i sense aigua al bidó, enfilem cap a boxes.
Allà veig a la família animant, lo que et dona una mica d'empenta per acabar. Baixo de la bici, entro a boxes, em poso de nou les bambes per córrer, i inicio el darrer tram d'un kilòmetre o kilòmetre i mig abans d'arribar a la meta.
Afrontava el darrer tram en males condicions degut al casament acumulat, els cops per la caiguda i la manca d'aigua, sort que tenia a la Myriam, els meu fills i el Sergi que m'anaven acompanyant mentre completava el circuit final.
Amb les felicitacions de la família, i la il·lusió d'haver-la finalitzat, se'm van treure tots els mals.
Conclusió: Una Duatló molt dura amb gent molt preparada. Si la tornaria a fer? No ho sé. Si estic igual o millor físicament si, però si estigues una mica per sota, ni de conya la tornaria a fer.
Així doncs, a posar-se en forma per fer l´any vinent la 7ª Duatló de Viladecans i millorar el temps d'aquesta, tot i que per tenir un consol, ni que sigui un consol tonto, vaig acabar bastant per davant de la subcampiona d'Espanya. Uns ximpleria però em va fer il·lusió!
També vull agrair als meus sogres, cunyat, fills i dona, que vinguessin una hora i mitja abans de la cursa i aguantar tota la duatló amb el vent i fred que feia.
Això no té preu!
Fotografies: Sergi
Crònica: Tito
Classificació de la cursa:
6a Duatlo de Muntanya de Viladecans 2014
8-febrer Distància : 31.000 mtrs
General Absoluta
Molt chula Tito! les fotografies el millor de tot :))
ResponEliminaA veure si en fem una tots plegats (no de Duatló) i la pengem al Blog.
UUUAAAHHH genial! Les fotos molt xules! De fet al que cansa menys jejejej es un bon record. Em de fer sortides per anar posant-les al bloq...i tant que si!
Elimina